91 638 96 80
620 52 96 43
Donde estamos Contacto

91 638 96 80

Donde estamos

Actuació de l'Església contra els delictes més greus

¿COM RESPON L’ESGLÉSIA CATÒLICA DAVANT ELS DELICTES CANÒNICS MÉS GREUS, INCLÒS L’ABÚS DE MENORS PER PART DE CLERGUES?

En accedir a l’inici del seu pontificat, el papa Benet XVI es proposà lluitar a fons contra els casos de pedaràstia dins el clergat catòlic, que encara que fossin pocs en termes relatius, avergonyeixen l’Església i són un pecat i un delicte molt greu. Al final del seu pontificat, Joan Pau II ja havia canviat certes normes procedimentals del Codi de Dret Canònic amb el motu proprio “Sacramentorum sanctitatis tutela” (30 de abril de 2001), però Benet XVI va entendre que calia actuar urgentment, amb més decisió i duresa, i per això promogué la promulgació de les “Normes sobre els delictes més greus” (21 de maig de 2010), que revisaven i endurien la normativa anterior. El papa també ordenà que es revisés tot el Llibre VI del Codi (la part penal), revisió que està actualment en marxa.

Les normes de Benet XVI, clares i contundents, són d’obligat compliment en dos sentits:

a)     col·laboració sincera, honesta i lleial amb les autoritats civils, fins i tot denunciant davant aquestes els casos en que l’Església tingués indicis de la comissió d’un delicte d’abusos sexuals a menors [El secret de confessió no ha d’afectar aquesta col·laboració, ja que només vincula al confessor efectiu d’un pecador, no a l’autoritat eclesiàstica (com el bisbe), a qui el Dret canònic recomana vivament no escoltar en confessió als seus subordinats, precisament per tal d’evitar aquest compromís (cf. c. 984)];

b)    reforma del Dret canònic per a fer més efectius els processos penals dins l’Església.

Pel que fa a aquest últim punt, el Codi de Dret Canònic promulgat el 1983 ja castigava amb pena d’expulsió de l’estat clerical al clergue culpable d’abusos sexuals amb menors (cf. cànon 1395 § 2). El problema, doncs, no es trobava en que faltés una llei canònica sancionadora, sinó en com s’havia d’aplicar. El Codi de 1983 fou elaborat en un moment en que la majoria de legislacions penals occidentals es van fer més benèvoles: amb el temps, ha calgut rectificar l’orientació de totes elles, i també la legislació penal canònica. Per altra banda, el pecat de pedaràstia era d’antuvi un tabú social, el qual les pròpies famílies dels infants afectats sovint desitjaven amagar. La combinació de tot això, més el fet de la coneguda crisi d’autoritat dels bisbes entre els anys 70-80, provocà la deplorable manca d’actuació.

El procediment vigent és el següent (cf. la “Guia d’aplicació dels procediments en acusació d’abusos sexuals”):

Quan al bisbe diocesà arribés notícia d’un possible delicte d’abús comès per un clergue (ja sigui per denúncia explícita, o per un altre mitjà), ha d’ordenar que es dugui a terme una investigació inicial, tot escoltant l’acusat i els testimonis, per tal de determinar si els indicis o proves tenen fonament (cf. c. 1717). En cloure la investigació, si es corroboressin els indicis o proves, el bisbe haurà de prendre tres mesures: 1a) posar els fets en coneixement de la jurisdicció civil per a què aquesta obri les diligències oportunes; si aquestes diligències ja haguessin començat d’altra manera, el bisbe oferirà la colaboració de l’Església per a ajudar a l’esclariment dels fets; 2a) remetre immediatament la investigació canònica a la Santa Seu per a què aquesta determini de quina manera s’ha de jutjar el cas (bé directament davant la Congregació de la Doctrina de la Fe, bé davant el Tribunal eclesiàstic de la diòcesi); 3ª) el bisbe ha de prendre mesures cautelars (per exemple, la suspensió del clergue mentre el procés civil i/o canònic estigui obert); aquestes mesures també poden ser ordenades per la Congregació.

Habitualment la Santa Seu confia el judici penal canònic al Tribunal de cada diòcesi, però cal que sigui informada puntualment per a què la Congregació en pugui tenir constància i els fets no quedin impunes. La Congregació se sol reservar els casos més greus o delicats.

La reforma de Benet XVI consistí precisament en aquesta intervenció de la Santa Seu, car abans aquests delictes eren un assumpte de cada diòcesi. En efecte, dins la constitució de l’Església, cada bisbe té la seva pròpia potestat, i per això la Santa Seu actúa subsidiàriament, es a dir, si fallen els procediments locals. D’aquí, doncs, les decisions de Benet XVI, en contastar els greus errors comesos per alguns episcopats, que havien fet deixadesa de la seva responsabilitat (sovint emparant-se sota una equivocada concepció de misericòrdia cap el pecador que oblidava la justícia envers les víctimes). També es va canviar el temps de prescripció d’aquest i altres delictes: de l’excessivament breu de 10 anys, s’ha passat als 20 anys, que comencen a comptar a partir de la majoria d’edat de la víctima. Així es facilita que els menors tinguin prou temps per a denunciar un delicte després d’arribar a la majoria d’edat.

La Santa Seu publica en la seva web una pàgina especial amb els textos canònics i la documentació per a lluitar contra aquests delictes.

A continuació, oferim la traducció de la carta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe sobre les instruccions als bisbes en tractar aquests delictes. Podeu descarregar-la en aquest enllaç.

I recentment (2 de febrer de 2015), el papa Francesc ha adreçat una carta a la Pontifícia Comissió per a la tutela de menors.

Per a trobar més informació canònica, podeu consultar l'apèndix final a Llibre VI del Codi de Dret Canònic.