Tant l’ordenament jurídic civil com l’Església protegeixen el matrimoni perquè és la base de la societat i de la família. L’estabilitat de les famílies és un element principal per a la pau i la prosperitat d’una nació, i la protecció dels infants implica igualment la protecció del matrimoni.
Malgrat les bones intencions d’una parella cristiana en casar-se, pot succeir que la convivència conjugal esdevingui impossible o molt difícil. En aquests casos, els cònjuges poden optar per separar la seva comunitat de vida, i en ocasions fins i tot estan obligats moralment a fer-ho per a protegir llur salut física, psíquica o espiritual, o la dels fills.
En prendre aquesta decisió, hom entra en una situació nova que les lleis regulen precisament per a protegir els drets i els interessos dels diversos membres de la família.
El Dret canònic distingeix entre diversos supòsits:
a) La mera separació dels cònjuges, durant la qual ja no fan vida en comú, però roman el vincle conjugal (cf. cànons 1151-1155 del Codi de Dret Canònic).
b) La dissolució del vincle conjugal s’esdevé de manera natural per la mort d’un dels esposos. Tanmateix, moltes legislacions civils permeten el divorci, que es pot obtenir per la voluntat dels esposos ratificada pel jutge, però que l’Església no reconeix per mor de ser fidel al principi evangèlic d’indissolubilitat del vincle. El Dret canònic només contempla un supòsit per a sol·licitar la dissolució del matrimoni canònic, que és la inconsumació (cc. 1141-1143 del Codi de Dret Canònic).
c) La declaració de nul·litat de matrimoni. En aquest cas, l’autoritat judicial eclesiàstica examina les proves que presenten els interessats i, si el cas s’ajusta al que determina el Dret canònic, emet sentència declarant que el matrimoni fou invàlid des de l’inici, per incompliment d’alguns requisits o capacitats essencials.
El Dret canònic és exigent pel que fa als requisits per a contraure matrimoni, ja que casar-se davant Déu és un acte humà de la màxima importància, per al qual cal estar preparat degudament i acceptar-ne les seves responsabilitats. Per això és un sagrament (un signe de la presència del Senyor en la vida dels fidels), i com a tal cal una voluntat personal del màxim nivell.
Aquestes circumstàncies d’exigència legal tenen com a conseqüència que la nul·litat del matrimoni sigui més freqüent en l’àmbit canònic que en el civil.
Ens els últims anys, els Papes i els Bisbes de l’Església han recomanat als fidels afectats per crisis conjugals definitives (separats, divorciats…) que procurin informar-se sobre el seu cas particular, per tal d’esbrinar si fóra possible a declaració de nul·litat.
Davant l’Església, les persones de les quals el matrimoni és declarat nul són solteres ja que es considera que mai no han estat vàlidament casades. Com a solteres, són lliures de contraure matrimoni (llevat del cas en què la sentència estableixi una prohibició personal per a evitar un altre matrimoni nul). La sentència ferma de nul·litat no afecta per a res a l’estatut jurídic dels fills, que sempre són considerats matrimonials.