El matrimoni com a contracte i sagrament: únic i indissoluble

El matrimoni es una institució tan antiga com la cultura humana, ja present a l’Antic Testament. Amb Jesucrist, el matrimoni rep una dignitat més alta: és també un sagrament, un signe de la presència del Senyor en la vida dels esposos, basada en aquell amor que Jesús ensenyà als seus deixebles: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 13, 34).

- “§ 1. L'aliança matrimonial, per la qual l'home i la dona constitueixen entre ells un consorci de tota la vida, ordenat per la seva índole natural al bé dels cònjuges i a la generació i educació dels fills, fou elevada per Crist, el Senyor, a la dignitat de sagrament entre batejats. § 2. Per consegüent, entre batejats no pot haver-hi contracte matrimonial vàlid, que pel mateix fet no sigui sagrament” (Codi de Dret Canònic, cànon 1055).

- “La unitat i la indissolubilitat són les propietats essencials del matrimoni, les quals en el matrimoni cristià obtenen una fermesa peculiar per raó del sagrament” (c. 1056).

- “§ 1. El matrimoni, el produeix el consentiment de les parts legítimament manifestat entre persones hàbils jurídicament, i cap poder humà no pot suplir aquest consentiment. § 2. El consentiment matrimonial és un acte de la voluntat pel qual l'home i la dona es lliuren i s’accepten mútuament amb aliança irrevocable per tal de constituir el matrimoni” (c. 1057).

- “El consentiment ha de ser un acte de la voluntat de cada un dels contraents, lliure de violència o de temor greu extern (cf. c. 1103). Cap poder humà pot reemplaçar aquest consentiment (c. 1057 § 1). Si aquesta llibertat falta, el matrimoni no és vàlid” (Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1628).

- “Per aquesta raó (o per altres raons que fan nul i invàlid el matrimoni [cf. cc. 1095-1107]), l'Església, després d'examinar la situació pel tribunal eclesiàstic competent, pot declarar la nul·litat del matrimoni, és a dir, que el matrimoni no ha existit. En aquest cas, els contraents queden lliures per casar-se, encara que han de complir les obligacions naturals nascudes d'una unió precedent anterior (cf. c. 1071 § 1, 3)” (ibid., n. 1629).