Quines són les causes o motius de nul·litat d’un matrimoni

Tot seguint el vigent Codi de Dret Canònic, les causes de nul·litat es poden descriure breument com segueix.

A. CAUSES DE NUL·LITAT PER MANCA DE CAPACITAT JURÍDICA:

Encara que tot home i tota dona són subjectes del dret natural a contraure matrimoni, el Dret preveu algunes circumstàncies en què està prohibit. Són els anomenats impediments matrimonials. Si hom contreu amb un impediment matrimonial, el matrimoni és invàlid (llevat que fos un impediment dispensable i s’hagués obtingut la dispensa).

Aquests són els impediments canònics:

1. Edat: “1. L'home abans d’haver complert setze anys d’edat, i la dona abans d’haver-ne complert catorze, no poden contraure matrimoni vàlid. § 2. La Conferència Episcopal té el dret d’establir una edat superior per a la lícita celebració del matrimoni” (cànon 1083). La Conferència Episcopal espanyola té establers el 18 anys com a edat mínima. L’impediment es dispensable per l’Ordinari del lloc (= el Bisbe diocesà i els Vicaris Generals i Episcopals).

2. Impotència: “§ 1. La impotència antecedent i perpètua per a realitzar l'acte conjugal, tant per part de l'home com de la dona, ja sigui absoluta, ja sigui relativa, fa nul el matrimoni per la seva natura mateixa. § 2. Si l'impediment d'impotència és dubtós, amb dubte de dret o de fet, no s'ha d'impedir el matrimoni, ni, mentre duri el dubte, declarar-lo nul. § 3. L'esterilitat no prohibeix ni dirimeix el matrimoni, quedant ferma la prescripció del c. 1098” (c. 1084). L’impediment d’impotència no és dispensable.

3. Vincle conjugal:1. Atempta invàlidament matrimoni el qui està lligat pel vincle d'un matrimoni anterior, encara que no hagi estat consumat.  2. Encara que el matrimoni anterior hagi estat nul o hagi estat dissolt per qualsevol causa, no per això és lícit de contreure’n un altre abans que consti legítimament i amb certesa la nul·litat o dissolució del primer” (c. 1085). Aquest impediment no és dispensable, però desapareix per la mort d’un dels contraents, o per la dissolució per inconsumació.

4. Disparitat de cultes: “És invàlid el matrimoni entre dues persones, una de les quals fou batejada en l'Església catòlica o rebuda en el seu si, i l’altra no està batejada” (cf. c. 1086). Es tracta del matrimoni entre un catòlic i un no cristià. Aquest impediment pot ser dispensat per l’Ordinari del lloc.

5. Impediment d’orde sagrat: “Atempten invàlidament matrimoni els qui han estat constituïts en ordes sagrats” (c. 1087). Afecta als clergues, és a dir, diaques, preveres i bisbes. Només el dispensa la Santa Seu quan un clergue sol·licita la secularització; si es casés sense dispensa, el matrimoni canònic seria nul.

6. Impediment de vot: “Atempten invàlidament matrimoni els qui per un vot públic perpetu de castedat estan vinculats a un institut religiós” (c. 1088). Equival a l’anterior, però en aquest cas afecta als religiosos i religioses de vots perpetus.

7. Impediment de rapte: “No pot haver-hi matrimoni entre un home i una dona raptada o almenys retinguda amb vista a casar-s’hi, si no és que després la dona, separada del raptor i trobant-se en lloc segur i lliure, pota lliurement pel matrimoni” (c. 1089). Impediment d’origen històric i antropològic, que s’ha mantingut per a dissuadir del rapte conjugal en certes cultures.

8. Impediment de crim:1. El qui amb vista a contraure matrimoni amb una persona determinada causa la mort del cònjuge d'aquesta o del seu propi cònjuge, invàlidament atempta aquest matrimoni. 2. També atempten invàlidament matrimoni entre ells els qui col·laborant físicament o moralment causaren la mort del cònjuge” (c. 1090). També hi ha equivalent civil, però aquest és més exigent, perquè l’impediment ja actua malgrat que el conjugicidi quedi ocult o impune.

9. Impediment de consanguinitat:1. En línia recta de consanguinitat és nul el matrimoni entre tots els ascendents i descendents, tant els legítims com els naturals.  2. En línia col·lateral és nul fins al quart grau inclusivament” (cf. c. 1091). És el primer dels impediments de parentesc; afecta a tota la línia recta (pares, fills, avis), on no és dispensable, i fins als cosins germans en línia colateral, la dispensa del qual pot concedir l’Ordinari del lloc.

10. Impediment d’afinitat: “L'afinitat en línia recta dirimeix el matrimoni en qualsevol grau” (c. 1092). Es diu afinitat al parentesc que neix entre una persona i els consanguinis del seu cònjuge. Antigament també afectava als cunyats, avui només als pares i fills del cònjuge. Es dispensa si hi ha causa justa.

11. Impediment de pública honestedat: “neix del matrimoni invàlid després d’haver instaurat la vida en comú o bé d’un concubinat notori o públic; i dirimeix el matrimoni en el primer grau de línia recta entre l'home i les consanguínies de la dona i a l’inrevés” (c. 1093). És com l’anterior, però sorgeix de la parella de fet o del matrimoni declarat nul.

12. Impediment d’adopció: “No poden contreure vàlidament matrimoni entre ells els qui estan units per un parentiu legal provinent de l'adopció, en línia recta o en segon grau de línia col·lateral” (c. 1094). Afecta fins als germans adoptius. Es dispensa si hi ha causa justa.

Cal advertir que no és freqüent la presència d’impediments, car la preceptiva elaboració de l’expedient prematrimonial té com a objetiu, entre altres, detectar-los a temps i, si es pot, tramitar la dispensa.

 

B. CAUSES DE NUL·LITAT PER DEFECTE O VICI DE CONSENTIMENT

El consentiment de cadascun dels esposos és l’autèntic i únic element generador del matrimoni. Entre els segles XII i XIII, els Papes i els canonistes conclogueren aquest principi fonamental davant dubtes i vacil·lacions anteriors. L’Església va lluitar durant molts segles per a imposar aquest principi, i descartar així la ingerència d’altri: pares, familiars, nobles, poderosos… És un principi bàsic de llibertat individual, cabdal en la nostra societat, que està a la rel de totes les llibertats conquerides posteriorment.

La importància del consentiment conjugal i els llargs segles d’evolució de la doctrina i la jurisprudència de l’Església ha fet que avui el tractament legal del consentiment sigui molt precís i detallat, un autèntic model de precisió i saviesa jurídica amarada d’humanitat.

En la pràctica, la immensa majoria de matrimonis declarats invàlids pels Tribunals eclesiàstics ho són per aquestes causes que a continuació es descriuen.

1. Nul·litat per incapacitat psíquica: “Són incapaços per a contraure matrimoni: 1r. els qui no tenen suficient ús de raó; 2n. els qui tenen un greu defecte de discreció de judici envers els drets i deures essencials del matrimoni que mútuament s'han de donar i acceptar; 3r. els qui per causes de natura psíquica no poden assumir les obligacions essencials del matrimoni” (c. 1095). La manca d’ús de raó és un supòsit infreqüent, però no així el greu defecte de discreció de judici o la incapacitat d’assumir, que actualment són els motius de nul·litat més invocats. Els supòsits pràctics són molts i molt variats: des de persones que s’han casat amb una notable immaduresa, sense prou deliberació, fins a d’altres que presenten trastorns de personalitat que afecten greument la seva capacitat per a la vida afectiva, conjugal o familiar. Per imperatiu legal, en aquestes causes cal procedir a prova pericial psicològica.

2. Simulació del consentiment: “1. El consentiment intern de la voluntat es presumeix que és conforme amb les paraules o signes emprats en celebrar el matrimoni.  2. Però, si un dels contraents o tots dos exclouen per un acte positiu de la voluntat el matrimoni mateix o algun element o una propietat essencial seus, el contreuen invàlidament” (c. 1101). No basta que una persona consenti exteriorment, cal que allò sigui autèntic. En cas contrari, el matrimoni és invàlid. O bé perquè no es vol casar realment (simulació total), com en el matrimoni de conveniència. O bé perquè en realitat no accepta tots els requisits i obligacions del matrimoni canònic (simulació parcial): excloure la indissolubilitat del matrimoni (casar-se amb la reserva de divorciar-se quan sigui convenient), o la fidelitat (reservar-se el dret a mantenir altres relacions afectives íntimes), o els fills (rebutjar totalment tenir cap fill en el matrimoni), o la vida en comú (casar-se per a no viure plegats), o el bé dels esposos (casar-se amb una intenció mesquina, desviada, o d’abús físic o psíquic sobre el cònjuge).

3. Coacció: “És invàlid el matrimoni contret per violència o por greu provinent d'una causa externa, encara que no s’hagi provocat intencionadament, per alliberar-se de la qual algú es vegi obligat a elegir el matrimoni” (c. 1103). Durant molts segles, les amenaces i la por eren la causa més freqüent de nul·litat de matrimoni, sovint inferides per l’entorn familiar (por reverencial), en casos com els embarassos abans del matrimoni.

4. Error sobre la institució matrimonial. Només la ignorància greu sobre què és el matrimoni provoca la seva nul·litat (cf. c. 1096). I “l’error sobre la unitat o la indissolubilitat del matrimoni o la seva dignitat sacramental, mentre no determini la voluntat, no vicia el consentiment matrimonial” (c. 1099).

5. Error sobre la persona. L’error sobre la identitat de la persona fa invàlid el matrimoni (cf. c. 1097 § 1). En canvi, “l'error sobre una qualitat de la persona, encara que sigui causa del contracte, no invalida el matrimoni, llevat que aquesta qualitat sigui cercada directament i principalment” (c. 1097 § 2).

6. Error per engany: “El qui contreu matrimoni enganyat per dol provocat per a obtenir el seu consentiment, sobre una qualitat de l'altre contraent, que per la seva natura pot pertorbar greument el consorci de vida conjugal, el contreu invàlidament” (c. 1098). Es tracta de l’engany amb mala intenció, tant si és un engany actiu com passiu (deixar creure quelcom), sobre alguna circumstància realment important.

7. Consentiment sota condició: “ 1. No pot contreure’s vàlidament matrimoni sota una condició de futur. § 2. El matrimoni contret sota condició de passat o de present és vàlid o no, segons que es verifiqui o no allò que és objecte de la condició. § 3. Amb tot, la condició de què tracta el  2, no pot posar-se lícitament sense llicència de l'Ordinari del lloc donada per escrit” (c. 1102). El matrimoni condicionat no és habitual, i pot esdevenir nul.

 

C. CAUSES DE NUL·LITAT PER DEFECTE DE FORMA JURÍDICA

Fins al Concili de Trento (capítol Tametsi, any 1563), el matrimoni celebrat sense testimonis, només per consentiment entre els contraents, estava prohibit però era vàlid. Això provocava molts abusos i enganys, car no quedava constància pública i escrita de la celebració d’un matrimoni.

Per a posar-hi remei, s’establí que el matrimoni se celebrés davant el Bisbe o el Rector del lloc i dos testimonis comuns. Essencialment, aquesta normativa segueix vigent.

Forma ordinària

La forma ordinària de celebrar el matrimoni és la establerta per defecte, i així es descriu al Codi de Dret Canònic: “§ 1. Només són vàlids aquells matrimonis que se celebren davant l'Ordinari del lloc o el rector o un sacerdot o diaca delegat per un d'ells, i davant dos testimonis […] § 2. S'entén que assisteix al matrimoni només aquell que, estant present, demana la manifestació del consentiment dels contraents i la rep en nom de l'Església” (c. 1108); “l’Ordinari del lloc i el rector, mentre exerceixen vàlidament llur ofici, poden delegar en sacerdots i en diaques, àdhuc amb caràcter general, la facultat d'assistir els matrimonis dins dels límits del seu territori” (c. 1111 § 1).

Si els testimonis no estaven presents, o si el ministre eclesiàstic no tenia facultat o delegació, el matrimoni pot ser invàlid.

Forma extraordinària

Per a situacions especials en què no es pot celebrar matrimoni en forma ordinària, el Codi preveu: “Si no pot haver-hi cap assistent competent conforme segons la norma del dret o bé no s’hi pot acudir sense una greu dificultat, els qui pretenen contreure un veritable matrimoni poden fer-ho vàlidament i lícitament únicament davant dels testimonis: 1. en perill de mort; 2. fora de perill de mort, si hom preveu prudentment que aquesta situació durarà un mes” (c. 1116 § 1).

 

Malgrat la síntesi de causes de nul·litat que oferim, cal consultar els especialistes, ja que molts supòsits doctrinals i jurisprudencials no han pogut ser descrits aquí amb detall.