Als començaments de l’Església, els Bisbes van assumir personalment la funció judicial per a resoldre conflictes entre cristians, o entre fidels i la pròpia Església. Però a partir del segle IV, quan la vida eclesial s’anà complicant i els Bisbes estaven més ocupats, poc a poc començaren a compartir la funció judicial amb uns jutges ajudants (l’episcopalis audientia), fins que finalment els hi confiaren completament aquesta funció per a dictar justícia en nom del propi Bisbe. Havien nascut els Tribunals eclesiàtics.
En l’actualitat, el Dret canònic preceptúa que el Bisbe diocesà és el jutge nat a la seva diòcesi, però que ha de nomenar un Vicari Judicial que exerceixi ordinàriament de jutge en el seu nom (cc. 1419-1420). Aquest Vicari Judicial, amb la resta de jutges i d’oficials, constitueixen el Tribunal Eclesiàstic diocesà.
El Tribunal eclesiàstic diocesà jutja els processos en primera instància; contra les seves sentències hom pot presentar recurs d’apel·lació en segona instància davant el Tribunal eclesiàstic metropolità (que és el Tribunal de l’arxidiòcesi, aquella diòcesi regida per un Arquebisbe i que agrupa en una província eclesiàstica un conjunt de diòcesis sufragànies). Contra la sentència de segona instància hom pot recórrer en apel·lació a la Santa Seu, en concret al Tribunal Apostòlic de la Rota Romana (que és qui jutja en nom del Papa).
Per una disposició vigent des del segle XVI, Espanya compta amb un Tribunal de la Rota propi a la Nunciatura Apostòlica a Madrid.